Potser és la paraula més bonica que existeix

Escrita un dia sense plans, amb una mica de sol a la taula.

Hi ha gent que necessita tenir-ho tot decidit.

On anirà.

Què farà.

Qui serà.

Quan passarà.

Jo sempre he admirat una altra mena de persones.

Les que encara són capaces de respondre:

Potser.

Una paraula petita.

Però plena de possibilitats.

Quan érem petits, vivíem envoltats de «potser».

Potser avui plourà.

Potser trobarem un cranc entre les roques.

Potser ens banyarem encara que l’aigua estigui freda.

Potser farem una excursió.

Potser coneixerem algú.

Després ens fem grans.

I sembla que el món ens obliga a substituir els «potser» per respostes definitives.

Sí.

No.

Ara.

Mai.

Com si dubtar fos una debilitat.

Com si deixar una porta oberta fos perdre el temps.

Però hi ha algunes de les millors coses que m’han passat que van començar amb un «potser».

«Potser hauríem d’anar a veure el mar.»

«Potser ens quedem una estona més.»

«Potser hauríem d’agafar aquest carrer.»

«Potser encara no és hora de marxar.»

«Potser sí que hi vaig.»

I, sense saber-ho, aquell «potser» acabava convertint-se en una història que explicaries durant anys.

Hi ha viatges que només existeixen perquè algú va dir «potser».

Hi ha amistats que van començar amb un «potser ens veiem un dia».

Hi ha persones que avui formen part de la teva vida perquè ningú va tenir pressa a respondre amb un sí o amb un no.

M’agrada la gent que encara viu així.

La que no necessita controlar-ho tot.

La que encara és capaç de perdre un tren perquè la conversa era massa bona.

La que improvisa un sopar.

La que gira a l’esquerra sense saber què hi trobarà.

La que entra en una llibreria només perquè feia bona olor.

La que compra una postal encara que no tingui clar a qui l’enviarà.

Potser el problema és que hem confós la incertesa amb la por.

I no són el mateix.

La por t’atura.

El «potser» et convida a continuar caminant.

No promet res.

Però tampoc et tanca cap porta.

Hi ha una llibertat molt bonica en no voler tenir totes les respostes.

En deixar que algunes coses arribin soles.

En entendre que no tot necessita un pla perfecte.

Que hi ha dies que només cal sortir de casa.

La resta ja ho decidirà el camí.

Per això ens agrada tant aquesta paraula.

No perquè dubti.

Sinó perquè confia.

Confia que encara poden passar coses inesperades.

Que encara hi ha tardes capaces de convertir-se en records.

Que encara hi ha persones per conèixer.

Que encara hi ha ciutats on perdre’s.

Que encara hi ha estius que no han arribat.

I que la vida, moltes vegades, comença exactament allà on deixes de voler controlar-la.

Potser demà serà diferent.

Potser no.

Potser acabaràs fent allò que deies que mai faries.

Potser coneixeràs algú.

Potser et quedaràs una hora més.

Potser riuràs fins que et faci mal la panxa.

Potser tornaràs a aquell lloc.

Potser començaràs alguna cosa nova.

O potser simplement serà un dimarts qualsevol.

I també estarà bé.

Perquè, al final, el «potser» no és una resposta.

És una manera de mirar el món.

Una manera de recordar-nos que encara queda espai perquè la vida ens sorprengui.

I, sincerament…

Espero no deixar mai de respondre així.