journal · carta des del mediterrani
Hi ha coses que mai no llencem
Una carta sobre calaixos, objectes petits i records que encara esperen.
En un calaix qualsevol, prop d’una finestra oberta.
Tots tenim un calaix.
Aquell que gairebé no obrim.
On hi ha entrades de concerts, tiquets mig esborrats, una polsera d’algun festival, una nota escrita de pressa o una fotografia que ja ha perdut una mica el color.
Si algú ho mirés des de fora, probablement no hi veuria res d’especial.
Però nosaltres sí.
Perquè els records gairebé mai ocupen l’espai que els correspon.
Caben dins d’una postal.
D’una tassa.
D’un llibre.
D’una samarreta.
És curiós.
Ens costa molt desfer-nos d’algunes coses, encara que faci anys que no les fem servir.
No és perquè siguin útils.
És perquè, d’alguna manera, encara ens expliquen qui érem.
Potser aquella samarreta només va ser una samarreta.
O potser és la que portaves aquella nit que vau acabar parlant fins que va sortir el sol.
Potser aquella tassa és només ceràmica.
O potser és la que sempre treies quan venia aquella persona que ja no ve.
Els objectes tenen una manera molt discreta de conservar els moments.
No fan soroll.
No ens interrompen.
Simplement esperen.
Esperen que un dia els tornem a trobar.
I, de cop, tot torna.
Una olor.
Una conversa.
Una cançó.
Un estiu.
Potser és per això que mai no acabem de llençar certes coses.
Perquè, sense voler, també sentiríem que estem deixant marxar una petita part del que vam viure.
A enequ. ens agrada pensar que alguns objectes encara tenen aquesta capacitat.
La d’acompanyar-nos durant anys.
La de convertir-se en testimonis silenciosos dels dies que, sense saber-ho, acabarien sent importants.
No perquè siguin extraordinaris.
Precisament perquè no ho són.
Perquè la majoria dels records que ens canvien la vida no passen en grans escenaris.
Passen un dimarts qualsevol.
Amb una terrassa al sol.
Un cafè que s’allarga.
Una conversa que no tenia pressa.
O una samarreta que, anys més tard, encara et fa somriure quan apareix al fons d’un calaix.
Potser guardar objectes no és mirar enrere.
Potser és recordar-nos que hi ha moments que val la pena endur-se una mica més lluny.
I, de tant en tant, tornar-los a trobar.
algunes coses no es guarden. ens guarden.
continua llegint