Sempre he pensat que les coses tenien més vida de la que semblava

Des d’una finestra oberta, amb olor d’estiu.

No sé quan va començar.

Potser quan era petita i em negava a llençar qualsevol cosa que em recordés un dia feliç.

O potser quan vaig descobrir que una simple cançó podia transportar-me, en qüestió de segons, a un estiu que ja feia anys que havia acabat.

Sempre he pensat que els objectes tenen una manera molt curiosa de guardar històries.

Una tassa mai és només una tassa.

Hi ha la tassa del primer pis.

La dels diumenges.

La que sempre acabes agafant encara que en tinguis sis més.

Amb les samarretes passa exactament el mateix.

N’hi ha que desapareixen al cap d’uns mesos.

I n’hi ha que sobreviuen a mudances, viatges, canvis de vida i armaris nous.

No perquè siguin les més boniques.

Sinó perquè un dia van deixar de ser roba.

Van començar a formar part d’un record.

Durant molt de temps vaig buscar objectes que em fessin sentir alguna cosa.

No només que quedessin bé.

Que expliquessin una mica qui sóc.

Que tinguessin una història abans fins i tot que jo els donés la meva.

I un dia vaig entendre que, si no els trobava, potser els hauria de crear.

Així va començar enequ.

No des d’un pla de negoci.

Ni des d’una llista de tendències.

Va començar des d’una sensació.

La necessitat de fer coses senzilles.

Objectes que no necessitessin cridar per ser especials.

Peces que poguessin acompanyar una tarda qualsevol.

Una escapada improvisada.

Un cafè que s’allarga més del compte.

Una conversa que no vols que s’acabi.

Sempre m’ha agradat el Mediterrani.

La llum de migdia.

Les parets blanques.

Les ombres de les plantes.

L’olor de crema solar quan arriba el bon temps.

Les finestres obertes.

Els llibres amb sorra entre les pàgines.

Les nits que acaben massa tard perquè ningú tenia ganes de marxar.

Suposo que enequ. és una mica tot això.

És la manera que he trobat de convertir records en objectes.

No perquè els records es puguin guardar.

Això és impossible.

Però sí perquè, de vegades, un objecte és suficient perquè tot torni durant uns segons.

No espero que tothom entengui enequ.

De fet, crec que no cal.

Només espero que, si algun dia una de les nostres peces arriba a casa teva, acabi convertint-se en una d’aquelles coses que no llences mai.

I si això passa…

Haurem fet molt més que una samarreta.

Haurem format part, encara que sigui una mica, de la teva història.